FUSTER (NO CAL MÉS TITOL)

            Sovint sentim parlar d'una necessitat genèricament humana -genèricament perquè no l'anhelem tothom i en canvi és un sentir popular-; es tracta de la construcció i el manteniment de missatges. Missatges. Sona com una paraula poètica: almenys hem d'admetre que no pertany al nostre vocabulari quotidià. Ens evoca potser allò de l'ampolla de nàufrag: dins la qual hi ha un missatge. Possiblement amb l'única finalitat de comunicar, tan discretament com puga: ei!, estic viu, sóc ací, en una illa perduda, al mig d'un mar d'homes i dones. Sóc diferent de tots, i precisament aquesta és la característica que em fa igual a tots, perquè "en el fons de cada home hi ha la imatge sencera de la "condició humana".

            Encara que potser té una altra finalitat el missatge, potser el nàufrag li reserva la finalitat d'advertir-nos de tot un camí ple de manipulacions, de repressions, convencions i quotidianitats acceptades que ens porten, dia a dia, cap a una illa de comoditat, d'on no sabrem tornar mai. Una illa diferent, pertorbadora. Potser el missatge pretén obrir un camí nou, de reflexió, de consciència, de qüestionament, d'acció, en el lector.

            Sempre hi ha hagut nàufrags improvisats que han fet una bona feina de desmitificació, de desinfecció i d'alliberament però no tots han sabut construir missatges que ens mantenen i perviuen amb força, des de l'enginy, el trellat, la utilitat, la llibertat, la TOLERÀNCIA, la proximitat... Això només és possible per als nàufrags professionals, que produeixen els seus missatges quotidianament, missatges que ens els mostren, que ens mostren a nosaltres mateixos i que ens posen sobre la pista d'aquelles convencions que comentàvem al paràgraf anterior: sentim la picor en el sistema establert, en el nostre temps concret, descobrim que podem replantejar-nos-el i arribem a una forma concreta de rascar-nos.

            El Grup Arrels sempre s'ha mogut en aquest esperit d'actuació, d'opinió, de qüestionament, totalment allunyat de les convencions, denunciant tot allò que podria semblar-nos normal perquè no ens detenim a pensar-ho, aportant idees diferents, que poden servir-nos o convertir-se en el punt de partida per a posteriors reflexions. En definitiva, dinamitzant les persones que viuen a Carcaixent. Sense oblidar la ironia i el sarcasme, uns recursos tan vàlids com uns altres.

            En aquesta revista, però, hem decidit fer un homenatge al "nàufrag professional" que més admirem, i hem demanat l'opinió d'un bon grapat de prohoms sobre la seua figura. Els homes honrats que ens governen poden estar tranquils avui, però només avui. Perquè demà continua la nostra tasca amb un impuls encara més fort, quan falta ben poc per al primer aniversari de la nostra revista; quan el Grup Arrels ha crescut de 4 membres a 28 - i els que vindran- durant el temps que governa la dreta espanyolista lligadeta a l'ajuntament (PSOE-PP- UV)-¿per què serà?; quan ens han desbordat les subscripcions a la revista DESPERTA FERRO!!! A més, nosaltres reivindiquem el Fuster tantes vegades criticat, el Fuster anomenat "polític". No sols volem considerar l' "home d'idees generals" o l'assagista de temes concrets; nosaltres afirmem la nostra debilitat pels pamflets fusterians, pel seu caràcter incisiu i esperonador, alhora que estem d'acord amb allò que diu, més o menys, que la política que no faces tu, te la faran els altres (ells!!!).

Aprofitem per a dir-vos...

Com ja haureu vist, aquest número està dedicat a Joan Fuster i, a propòsit de Fuster, aprofitem per a dir-vos una cosa: nosaltres veiem en Joan Fuster una persona amb moltes facetes, i així us ho hem fet veure a vosaltres publicant articles que tracten diversos aspectes del seu pensament.

            Per la nostra edat els/les membres del GRUP ARRELS no poguérem anar mai a casa de Joan Fuster, a veure’l, a parlar amb ell, a explicar-li projectes, ni a contar-li activitats (no sabem si li hagués agradat l’Esparsa). Però molts de vosaltres, lectors esparsos, és ben fàcil que tingueu coneguts que hagen anat alguna vegada a can Fuster, a Sueca.

            Nosaltres som conscients de la importància que Fuster va tindre, com a mestre, en els ideòlegs del nacionalisme. I sabem també que els dirigents nacionalistes actuals estaven segurs que podien comptar amb la seua opinió per valorar iniciatives, més o menys arriscades, que volien dur a terme.

            Malauradament Joan Fuster ja no és entre nosaltres i ara no hi podem recórrer. Tanmateix quedeu tots vosaltres que esteu llegint aquestes ratlles i que no esteu d’acord al 100%, però si al 95%, amb la línia editorial de l’Esparsa. A vosaltres us toca ara fer de Fusters i de Fusteres: indicant-nos, orientant-nos en les nostres actuacions i explicant-nos conceptes i comportaments que no coneguem.

            A partir d’avui no dubteu, quan veieu un/a arrelaire, a seure amb ell/a i a contar-li anècdotes de quan estàveu a la universitat, les manifestacions que visquéreu, les protestes que féreu, les il·lusions que teníeu i els problemes que us sortiren. Perquè de vosaltres depén que el nacionalisme i l’inconformisme no desapareguen de Carcaixent.

GRUP ARRELS

¿FUSTER IDEÒLEG?

Toni Mollà.

Joan Fuster és conegut, fonamentalment, com l’inspirador de la ideologia nacionalista al País Valencià. Tant és així que l’afirmació ha esdevingut un lloc comú incontestat.

            Amb tot, m’agradaria començar per manifestar-hi el meu desacord bàsic. Considere, ben altrament, que l’obra de Joan Fuster és mirada en el seu conjunt, una obra bàsicament antiideològica.

            `Ningú no hauria de precipitar-se a traure’m a la cara cap lectura pretesament eclectista de l’obra fusteriana. Ben lluny d’això, entec que l’obra de Fuster és qualsevol cosa excepte indiferent o imparcial enfront de la condició humana de la societat.

            No plantege, per tant, l’hipotètic antiideologisme de Fuster en el sentit massa col·loquial d’apol·litic o farisaic. Fuster mai no ha nadat entre dues aigües, com tants altres que ara es reclamen fusterians. Contràriament, utilitze el concepte en el seu sentit més original i literal segons el qual entenc que Fuster s’examina la consciència, indaga i proposa sense judicis de valor preconcebuts. Curt i ras: estime que l’obra de Fuster és una obra fortament i voluntàriament antiideològica, en el sentit d’antidogmàtica i antidoctrinària.

            Aquells que han vist en Fuster la llavor de cap ortodòxia o toquen d’oïda o se’ls menja la mala fel. Si Fuster va fugir d’alguna cosa tant com la pesta fou de tota pretensió de crear cap ortodòxia ideològica.

            Lluny de cap resposta definitiva, la intencionalitat de Fuster consistí sempre en el plantjament sistemàtic de bateries de preguntes i problemes. Ell mateix va deixar escritra la transitorietat permanent de les seues idees i la seua metòdica falta de seguretats ideològiques en algun dels seus aforismes més celebrats: “Totes les meves idees són provisionals, però que conste que no ho dic amb orgull”. I aquell altre segons el qual, “Conviccions se n’han de tenir, però poques”.

            La disponibilitat intelectual i la defensa aferrissada de la llibertat i la dignitat personals, la provisionalitat permanent de les idees, el racionalisme rabiós, són caracterítiques que el vinculen al seu estimat Montaigne i amb moralistes francesos, i amb Erasme, com sovint s’ha remarcat; però també amb la millor tradició del liberalisme radical més modern, com ara Bertrand Russell de qui Fuster va arribar a dir que no era un escriptor sinó un desinfectant.

            Amb tot l’obra de Joan Fuster, lluny d’emmarcar-se en cap orla ideològica, és l’obra personal d’un pensador original, d’una xamba genètica que en va dir Vicent Ventura, d’un lliure pensador on ara pots trobar també el solatge d’Antonia Gramsci o de l’Escola crítica de Frankfurt, posem per cas.

            Mai un home ha escrit tan honestament sobre un país i mai un home ha tingut, si les haguera buscades, tantes excuses per haver abandonat. Però el seu projecte intel·lectual era la seua obra. Si de tot això en voleu dir ideologia, és evident que també esteu en el vostre dret. Com diria el mateix Fuster: “Les idees que tens; les idees que et tenen. Aquestes últimes –i tu no ho saps- són les que practiques”.

LA TRACA

Joan Fuster, el gran desconegut, L’aforisme?... doncs, el germà menut de l’assaig. Fuster feia assaig?. No. Fuster era essencialment l’assaig fet home, si, una mena de “Nostre Snyor” de la racionalitat. I l’assaig si és breu és dues vegades bo? No, l’assaig si es breu és l’aforisme fusterià. I perquè heu possat els aforismes de Fuster en La Traca? Home, la veritat és que l’humor de La Traca sempre és incisiu i breu, potser ho hem fet per això o potser pels otius que més us agraden, la vona qüestió és que ací teniu sols una petita mostra del millor Fuster, són les excuses que l’escriptor ens ofereix per començar una llarga i fructuosa conversa. (Ah! Els aforismes els hem tret de “Consells, proverbis i insolències” Ed. 62, Barcelona; i de Sagitari, Diputació de València, Sueca. Per si algú decideix continuar conversant amb Fuster).

MODÈSTIA DE L’AUTOR.

-         Els aforismes –els meus com els de tothom- són sempre falsos,

intrinsecament falsos. I aquest també.

-         Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura

de totes les coses”.

-         De tota manera, és aconsellable que evelleixis simultaniament amb el teu cos.

-         Hi ha una “por de coneixer”, que és la por de convertir-nos en –o a- allò que conguem.

-         “De la discussió naix la llum”, diuen. I l’experiència demostra que, efectivament, cadascú sol quedar-se amb les mateixes conviccions que tenia abans de discutir, però més clares.

-         Forma part d’una bona educació saber en quantes ocasions cal ser maleducat.

-         L’Home no ha fet rés més, d’ençà que és home: corregir la creació, esmenar l’obra de Déu –tot allò- que Déu havia fet i que, segons el Gènesi, considerava bo...

-         Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meua professió, en canvi, és ser Joan Fuster.

-         Hi ha la mort; doncs sempre hi haurà Déu. Hi ha la vida; doncs sempre hi haurà déus.

-         Imagineu-vos un estoic somrient: fóra l’home perfecte.

OBEDIÈNCIA és seguretat.

-         No desertis: rebel·la’t –si ports,és clar.

-         No és solament el temor, com deia Estaci, l’origen dels déus: també un instint de rebel·lió. Simètrica a la necessitat espontània de pregar, hi ha la necessitat espontània de blasfemar.

PRECEPTE DE DIALÈCTICA.

-         Crideu, quan discutiu i tingueu raó. Ordinàriament, el qui no en té també crida. I no és cosa de perdre posicions per una qüestió de bones maneres.

-         És un deure dels joves espantar sistemàticament els vells, ni que sigui per evitar que s’adormin del tot.

-         No aconsellis a ningú que no faci una cosa, si no l’has feta ú abans, ni li aconsellis que en faci alguna, si tu ja l’has feta. Però, per poc que puguis, no aconsellis mai res.

CREU-ME, jove: no et facis cas! A la teva edat, un es passa la vida fent-se tramapa a si mateix.

-         Sempre han tingut bec les oques. Les èpoques que hom sol qualificar de profundament depravades només superen les altres en una depravació la franquesa.

-         El contrari d’un bon pintor (o d’un mal pintor) no és un mal pintor (o un bon pintor), sinó Picasso.

-         “El propietari, aquest animal prehistòric...” Realment!

-         La violència engendra violència. Però no ho oblideu- també la tolerància engendra violència, i el desesper engendra violència i –sobretot-la veritat engendra violència.

-         Les lleis, les fan els que estan en condicions de respectar-les –i només perquè hi estan.

-         Totes les lleis, a més, tenen un mateix objecte: protegir la compra-venda –i això ho explica tot.

-         No estic gaire segur de si els europeus comels avis dels nord-americans, o si més aviat en serem els néts.

-         Qui està disposat a morir per un ideal, està, en el fons, igualment disposat a matar per l’ideal. Totes les doctrines que comencen amb uns màrtirs acaben amb una inquisició.

-         Cal fomentar l’objecció de consciència, i no sols contra la guerra, sinó també –o sobretot- contra certes formes de pau.

-         Creiem que quan per una raó o altra un crim és necessari, deixa de ser un crim, ipso facto. I això és, evidentment, una convicció sinistra. Un crim necessari segueix sent un crim i cal assumir-lo com a atal.

-         No us feu il·lusions: el poder canvia de mans, però rarament vacil·la.

-         Totes les banderes són igualment capcioses. Fieu-vos-hi més dels abanderats que no dels colors.

-         Bon dia, lector amic, futur cadàver, futur no-res! Sit tibi terra levis!

-         Sort que Goya no sabia pintar! Perquè si no, pobra família de Carles V!

DEFINICIÓ (POSSIBLE) DE LA FILOSOFIA. L’art d’agafar la vaca pels collons.

-         Fer l’amor no soluciona res, però ajuda a passar el temps.

-         “És més lleig que Déu...” L’expressió popular no és una blasfemia: és una referència a magnituds absolutes.

-         Ser mortal és una cosa que no compensa. Però això ho descobrim a deshora.

-         Parlar ja és exagerar.

-         Tinc dret a ser com soc, ni que només siga perquè m’han parit així. I aquest és el problemam si tu tens la mateixa pretensió.

-         Ningú no té idees “pròpies”; en tot cas, en té algunes de “fixes”.

L’AVENTURA POÈTICA DE JOAN FUSTER

Josep Ballester

            Sempre s’ha considerat l’obra poètica de Joan Fuster ben minsa al costat de la seua producció en prosa; a més, ha estat molt poc difosa. Fuster mateix va insistir excessivament en l’escàs interès dels seus poemes. Tan sols recordar algunes de les seues manifestacions al respecte: “Pel 1953, jo encara gosava fer versos, de tant en tant. Dir-ne versos és, potser, una mica excessiu”. O: “Fa anys vaig publicar tres o quatre reculls de versos: poca cosa en quantitat i qualitat, que els crítics i jo mateix, hem procurat discretament oblidar”. Encara podríem citar-ne algunes de més dures, de la seua injustificada impressió vers la seua poesia. El lector fusterià, però, ja sap que l’home de Sueca tractava amb certa crueltat, -millor dit- amb exigència absoluta, voltada d’ironia i escepticisme, les coses que més estimava.

            Al primer recull de versos, Sobre Narcís  (1948), hi podem trobar un gran elluernament pel Simbolisme i la petja de Paul Valéry. La segona part del llibre que duu per títol “Alguns poemes menors”, són dotze poemes breus heptasíl·labs, de caire fortament sensorial que trobarem en altres llibres. Caldria citar el curiós pròleg que li féu Xavier Casp en la seua primera edició, pensem que no té cap deixalla, almenys vist des d’una òptica actual. Un any més tard, i també a l’editorial Torre, ens fa Fuster la seua segona entrega poètica, Ales o mans, poemari on descobrim el poeta amorós, que abastarà l’altura màxima de la lírica valenciana de postguerra a Escit per al silenci, d’aquest segon llibre podríem citar “Innovació sense insistir massa”, poema on ens plasma un sentiment de desamor, de vacuitat existencial, i on acaba per definir-nos la vida:

La vida, al capdavall,

és un fragment de violència,

de culpa breu, de sòrdides belleses,

un estrall de cintures visitades

incesantment,

de maquinals dolceses que s’imposen

i al capdavall la vida torna a ésser

com fou,

buit reversible, pertinència

de dimecres i noces, veu callada.

            A l’editorial barcelonina de Josep M. Casacuberta publica Terra en la boca (1953), duu un pròleg de J.V. Foix, interessant, però no tan curiós com el del seu primer llibre. Aquest poemari marcarà la seua obra per dos motius: d’una banda aplega la tradició poètica del País Valencià i d’altra banda aquest darrer poema marca l’inici del Fuster irònic, mordaç. Com comentàvem, es pot veure al llibre una espècie de recull de la tradició poètica valenciana: els poetes andalusís en llengua àrab, Ausiàs March, Teodor Lorente, l’entroncament comú amb els catalans en les cinc innovacions que constitueixen els sonets de Va morir tan bella (1951), recollits també ací. I la terra i el poble en els poemes a Sueca i a la Ciutat de València, i la dimensió de la cultura mediterrània, en el poema “Quasi oda al Mediterrani”. Cal destacar una anècdota d’aquells anys, així com fa homenatge, -com hem dit- a una sèrie de poetes del nostre país, al text original, així mateix hi havia un poema-homenatge a Bernat i Baldoví, però l’editor no volgué publicar-lo per ser una mordaç paròdia del poeta suecà.

            Encara que escrita el 1953, però publicada al seu Diari setze anys després, hi podem gaudir de la “Elegia a Rabelais”, extensíssim poema de quatre-cents versos on veiem la lectura lúcida, feta per Fuster de l’obra de François Rabelais, hi trobem, però, un canvi profund a nivell formal i d’actitud, i de clares reminiscències surrealistes  “una veta de causticitat” bastant marcada en mots de Fuster. Tot connectant amb aquesta nova vessant de la seua obra són els darrers poemes escrits, i també publicats: “Improvisació didàctica” (1973), que podem trobar en un catàleg de pintura d’Arranz Bravo i Bartolozzi. O els inèdits fins el 1987, encara que anteriors, publicats a Set llibres de versos, que són  Ofici de difunt (1950), un repertori d’exabruptes i jocs irònics molt captivadors, o Poemes per fer (1953-1954), també seguint en aquesta línia. És a dir, caracteritzats per trets amb clars enllaços avantguardistes, encara que hi descobrim un realisme cru, amb una mirada escèptica, però, també amb una afirmació de vida i d’erotisme.

            I potser que el millor llibre de versos de Joan Fuster és Escrit per al silenci, actualment en tres edicions: la primera, la del 1954 que publicà la Diputació Provincial de València; una segona publicació a Tres i Quatre el 1978, amb un pròleg substanciós del mateix autor; i la darrera, l’any passat. Segons un amic, bon tastador de versos, ja havia tingut la virtut de conjurar la profecia del seu títol. I no l’única virtut. “Criatura dolcíssima” té una bella, i gairebé matemàtica, estructura, unes afectives correspondències, uns versos plens del millor d’Alexandrí, però també d’una insòlita atmosfera poètica pròpia.

            De tot això ens resta un grapat de “ratlles desiguals”, bellíssimes, una veu rotunda, a vegades irònica i mordaç, d’un dels poetes iniciadors  de la modernitat en la poesia valenciana. I ací entenent modernitat com a renovació del lleguatge poètic com absorció de temes i motius d’abast universal.

CONTRA L’ESPANYOLISME I EL REGIONALISME

Josep Guia

            L’any 1976, l’any de les llibertats, quan Franco ja era mort i quan encara no havien muntat, i pactat, la democràcia restrictiva que l’havia de succeir, l’any de la Marxa de la Llibertat, del Congrés de Cultura Catalana, de les grans manifestacions per la “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, dels recitals multitudinaris, de les dues Universitats Catalanes d’Estiu a Prada, de grans mobilitzacions obreres i universitàries, de profussió de llibres i d’opuscles, de propostes programàtiques,... aquell anys, Fuster escrivia “de cara als plantejaments clars”, insistint en la defensa de la catalanitat dels valencians i en la denúncia de la inhibició barcelonina:

            Contra la típica i suada tergiversació d’uns “Països Catalans” com a maniobra d’un hiperbòlic “imperialisme” barceloní, el fet literalment exacte és que som “els veritables altres catalans” –valencians, mallorquins, rossellonesos- els qui hem alçat el crit d’aquesta reivindicació. Hi érem pocs, al principi; ara en som molts. I ho hem fet sense embuts ni confusions: amb una nítida lleialtat al nostre poble. (...) La miserable timidesa amb què els grups “polítics” del Principat, avui, eludeixen la qüestió no deixa de ser significativa: el “regionalisme” de la dreta i de la presumpta esquerra és arrugat, contradictori i tèrbol. En el pecat portaran la penitència, els uns i els altres. Mentrestant, a causa seva, tenen tot això: la veu de Raimon, mil novel·listes mallorquins, els versos de l’Estellès, aquests papers valencians, la gent que ve de Prada, i més coses. I fora del Principat, un clamor, encara modest, però que demà no ho serà tant. Ja ho veurà qui ho podrà veure.

            A més, però, d’aquesta picabaralla domèstica, intracatalana, en forma de retret contra el regionalisme dels catalans que no ho són nacionalment, Fuster també acusava, com sempre, l’opressió nacional, el “nacionalisme provocador i provocatiu” espanyol, amb textos com aquest:            

            Sóc nacionalista en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en beligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió (...) En el merder celtibèric, aquest embolic dóna lloc a divertides –o dramàtiques- coincidències.

            “Antes roja que rota”, afirmava Calvo Sotelo. “Antes azul que rota”, deia el doctor Negrín, i diuen el Felipe, don Santiago, i més. No serà necessari recordar què en pensaven o en pensen Americo Castro, el Madariaga de la ben experimentada “democràcia orgànica”, Claudio Sánchez Albornoz, ex-president de no sé quina ex-República espanyola. I l’Unamuno, i l’Ortega, i el Marañón, i el Pérez de Alaya, difunts. I les mitres, que no callen mai, perquè no es resignen a no manar (...) Una cura de desintoxicació de “nacionalismes”, començant pel nacionalisme provocador i provocatiu, ¿no seria molt higiènica? (...)¿Qui era aquell fulano que, parlant d’Ausiàs March, negava que fos un “poeta catalán”, per reduir-lo a un “judio español”? ¿Maradiaga? No ho recordo. És igual. El proto-feixista de Maradiaga és capaç de dir qualsevol cosa.

            L’antifranquisme de don Salvador pertany a l’àrea de l’esquizofrènia i no té cap valor polític. I quan ens faran el favor, “ells”, de no forçar-nos a ser “nacionalistes”? “Ells”, tots plegats,...

            Aquest to contundent de Fuster, en legítima defensa contra l’espanyolisme, el trobem barrejat d’ironia o d’erudicció, segons el cas, al llarg de tota la seva obra. I sempre m’ha cridat l’atenció que cap dels grans “popes” de la intel·lectualitat espanyola ni cap dels seus deixebles davant de les directes desqualificacions fusterianes, no hagin gosat polemitzar amb ell. S’ho empassaven, com si tinguessen por o respecte a algú que en sap més, sap dir-ho millor i, a més, té raó. Perquè Fuster no es tallava en absolut, des de Sueca i des de les seves ingents lectures, de considerar-los part integrant del “sadomasoquismo intelectual celtibérico” o de la “cacharreria de la Historia”, i això dit en publicacions de Madrid.

            He triat dues mostres del magisteri polític fusterià, una d’interna i altra d’externa, perquè sapiguem que, tot i que els textos reportats són d’un mateix any (1976), constitueixen dues constants en la tasca cultural i civica de Fuster que es repeteixen al llarg de tota la seva obra. Sempre va blasmar durament l’espanyolisme i sempre va criticar les inhibicions nacional-regionalistes del Principat pel que fa a València i a les Illes. I per superar una i altra desgràcia, només un camí: la regeneració cultural, nacional, catalana, de nosaltres els valencians.

Cinc Puntes...Cinc preguntes

Quan visitàrem VICENT JOSEP ESCARTÍ i en despertar-lo a cop de café i amb rauca, va respondre benèvolament a les qüestions que li plantejàrem.

Vicent Josep Escartí, erudit i escriptor, és llicenciat en Història i doctor en filologia; és especialista en literatura catalana de l’Edat Moderna i, en especial, del Barroc. Ha publicat nombrosos estudis i assajos, a mes de tractats i novel·les.

Li demanàrem que ens parlés de Joan Fuster i ens digué...

P: Com vas conéixer Fuster?

R: Un dia, quan ja havia acabat la carrera vaig anar al Departament de Català de la Facultat de Filologia, al seu despatx. Li vaig comentar que volia fer l’edició d’un llibre, i ell em respongué: “Molt bé, això ho pots fer, no et costarà molt, estaria bé que es fera...”. Era un home que portava molts mals de caps, però d’una paciència infinita de cara a tot el que se li acostés. Podia estar allà mitja hora, explicant-li coses a algú que sabia que mai havia de fer res.

            Pense que davant de qualsevol proposició, la seua estratègia era, bàsicament, recolzar-la i veure què podia donar de si. Per exemple, si haguéreu anat vosaltres  li haguéreu dit: “ens agradaria que col·laborés vosté en Esparsa”, probablement us hagués dit que sí, encara que després no ho hagués fet. I no ho hauria fet per falta de temps, no per falta de voluntat. Què havia de dir-vos, que no? No, us hagués dit que sí, perquè realment aquesta és una manera més de fer nacionalisme.

            D’altra banda, quan jo el vaig conèixer, estava molt cansat. Tindria seixanta-tres o seixanta-quatre anys. Havien estat molts anys de veure projectes que no arribaven a eixir. Per això, quan algú feia alguna cosa, per poc que fóra, l’animava.

P: Un dels aspectes poc coneguts de Fuster és el fet que fóra professor de la Facultat de Filologia. Assistires a alguna de les seues classes?

R: No, no el vaig arribar a tenir com a professor. M’hauria pogut matricular en un curs de doctorat d’ell. Però, per una sèrie de raons administratives, dels crèdits, i totes aquestes coses, no ho vaig fer i em vaig decidir per altres cursos.

            Ara bé, hi ha una altra vessant de Fuster com a professor, com a mestre. Es tracta del pes específic que ha tingut de cara a ensenyar a escriure a moltíssima gent. És a dir, molts de nosaltres, si sabem escriure, no és gràcies a Fuster, perquè ell no anava allà i et deia com havies d’escriure. Però, si que has llegit moltes de les seues obres, has aprés a utilitzar coses tan simples com les cometes, la cursiva, o un tipus de redacció àgil com el que tenia ell. Els escrits de Fuster han tingut una llavor de mestratge davant dels escriptors del País Valencià, almenys dels que tenen una mínima decència. No ja com a escriptors de narrativa, sinó d’assajos i articles, i altres coses més o menys erudites.

            Hauríem de destacar també el seu paper decisiu a incentivar la investigació, a crear un grup interessat en la recerca del País Valencià. Perquè, pensem que quan ell comença, ací no hi ha ningú. Patí un aïllament intel·lectual que degué ser prou penós. Per exemple, quan li posaren la bomba, li va crear una profunda tristesa. No perquè havien atemptat contra ell, sinó perquè era un atemptat contra moltes més coses que no contra una sola persona. Si estem en una societat que no pot permetre que una persona es dedique, a casa seua, a escriure el que vulga –la qual cosa és fer ben poc de mal- és realment com per a pensar-s’ho.

P: Conta’ns alguna cosa de les visites a casa seua.

R: Doncs això, tu anaves a sa casa i ell t’obria. Ara bé, el que havies de tenir molt clar era en quin moment havies de desaparèixer. Arribava un cert moment que notaves una inflexió en la seua veu o en una paraula, i aleshores deies: “Bé. Me n’hauré d’anar perquè tinc un poc de pressa”. Perquè sabies que tampoc no era qüestió d’abusar. Allò en les seues millors èpoques seria un pelegrinatge continu. Supose que allí s’han guisat moltes coses que nosaltres desconeixem totalment.

            Era una casa molt caòtica. Estava tot ple de llibres. Jo recorde haver estat allà en el moment en què arribà el correu. Rebia un munt de llibres i papers que deixava per allà.

            Malgrat el caos, sabia els llibres que tenia, una vegada li’n vaig demanar un, i em digué: “si que el tinc, i sé on està, però ara...”, i dos dies després me’l feu arribar.

P: Creus que quan va morir, estava a punt de produir-se el retorn de Fuster?

R: Sí, jo crec que la voluntat de Fuster era continuar, l’última vegada que vaig estar amb ell tenia molts projectes.

P: Tu també sentires aquella sensació estranya que envaí tots els nacionalistes quan Fuster morí?

R: Sí, era una sensació d’orfandat, de neguit, de desencantament. Em preguntava, “Com és possible que s’haja mort Fuster? Si és impossible que Fuster es muira”. És un trauma que haurem de superar d’alguna forma. Per exemple, Fuster era incontestable, deia blanc i era blanc. I ara, qui pot fer això? No hi ha ningú.

Després de sortir de casa de Vicent Josep Escartí, plens de satisfacció i agraïment, en la nostra ment creixia el desig i l’esperança de poder publicar algun dia els fragments inèdits d’aquesta fructuosa entrevista i parlar en més ocasions amb ell, un valencià a cavall entre el segle XVI i XVII.