Editorial o l'abominació.

El primer objectiu que es planteja és propiciar «disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado» totes les possibilitats i totes les raons per tal que la llengua dominant siga l'única que tinga utilitat d'ús i necessitat d'ús: la llengua dominada acabarà  mantenint la seua utilitat d'ús només en els pobles, i quan més menuts siguen tindrà  major utilitat; pel que fa a la necessitat, quan aquests mateixos habitants dels pobles més menudets hagen d'anar a missa, hagen d'anar als jutjats, hagen de solucionar-se problemes administratius,...és a dir, sempre que hagen de fer qüestions vitals, descobriran que sols necessiten la llengua dominant. I en aquest esquema quina funció té la llengua dominada, com no siga la de convertir-se en una pallorfa dins l'ull de tota la comunitat?

Vosaltres mateixos podeu fer el treball de substituir el paper de llengua dominant i dominada a Carcaixent. Un altre aspecte és el de l'actitud respecte a aquesta realitat, i us puc assegurar que l'actitud del Senyor Alcalde-President, del seu partit socialista obrer espanyol, i també l'actitud del partit amb el qual té un pacte d'amor i odi, el partit popular, no podria ser més nul·la.

Perdoneu que mastegue massa les coses però hem de pensar molt en la política que es duu a terme a Carcaixent per tal de poder vomitar-la com una abominació!

Per una altra banda, la normalització lingüística es presenta com una actitud positiva que pretén que les comunitats subordinades políticament durant un llarg període històric emprenguen el procés de construcció de les condicions necessà ries per tal d'assegurar la seua plena normalitat i estabilitat futura, en tant que conjunt humà  de llengua diferenciada. Aquest procés comporta generalment el reemplaçament de l'ús de l'idioma foraster "el del grup nacional dominador" pel de la llengua autòctona, en totes aquelles funcions vitals que el primer havia vingut ocupant per raó de l'estat de dependència política de la comunitat sotmesa.

Les funcions vitals que deiem que feia servir la llengua del grup nacional foraster corresponen generalment a aquelles que per la seua condició de públiques poden ser més fàcilment objecte de control per part de les institucions polítiques. Aquesta dinàmica de substitució d'una llengua i una cultura, que avança cap a àrees cada vegada més interpersonals, pot portar fatalment a l'extinció gradual dels idiomes d'aquests col.lectius dependents, objectiu, de fet, sovint cercat conscientment per les potències detenidores del poder en base al seu desig d'assimilació lingüística de les poblacions annexades. Enfront d'aquestes accions del poder estatal, titular del monopoli de la coacció violenta, les poblacions subordinades s'han d'anar adaptant forçosament a la situació i, doncs, anar-se bilingüitzant gradualment al llarg de l'escala social, dinàmica enormement ajudada més contemporà-niament per l'existència del sistema general d'escolarització.

En aquest marc, el fenomen de la substitució generacional de la població afavoreix l'aprenentatge lingüístic i el canvi en els comportaments, factors que poden anar provocant l'acceleració de la bilingüització generalitzada de les societats subordinades i igualment l'abandó global de l'ús del seu idioma propi fins i tot com a llengua habitual de les funcions de comunicació personal i privada, moment en què la transmissió natural de la llengua subordinada a la pròxima generació quedarà interrompuda i s'acomplirà l'eliminació del codi. De manera semblant, però, i, d'acord amb el context històric, la renovació generacional pot dur a una expansió d'idees i d'actituds de resistència i de lleialtat a la pròpia llengua, que pot produir l'inici de moviments de reivindicació de les llibertats nacionals i de normalització lingüística, cosa que no ha passat amb el Senyor Alcalde-President, amb el seu partit, ni amb el partit popular.

La situació de dependència política, pot tenir en alguns casos també altres efectes igualment importants per a la continuïtat de les comunitats subordinades, com ara, permetre fàcilment, que importants contingents de població del grup nacional dominant, traslladen la seua residència als territoris annexats, en especial si en aquests s'han desenvolupat fases més avançades del procés d'industrialització, o si les oportunitats laborals hi són més nombroses. Aquesta irrupció de població que duu amb ella l'idioma de la nació dominant, es converteix en un altre factor a favor de la llengua forastera en el procés de substitució total de la llengua pròpia per la forastera, que ja s'havia iniciat per mitjà de la subordinació política.
Donada la bilingüització tan generalitzada de les poblacions natives i l'ús públic hegemònic de l'idioma foraster, l'arribada de contingents importants de població del grup dominant i majoritari de l'estat, pot provocar l'augment de l'ús del codi foraster per part del col·lectiu subordinat, el qual el podrà utilitzar en les seues relacions amb els nouvinguts, donat que aquests no són inicialment competents en la llengua de la comunitat receptora.

En tot aquest context, les comunitats lingüístiques políticament subordinades, poden veure globalment accelerat el procés d'extinció de la seua llengua pròpia, pel fet de l'augment de l'ús de l'idioma dominant en els àmbits públics, i després, en els privats. Moltes d'aquestes situacions típiques de dependència política i de subordinació lingüística han pogut ser modificades durant els segles XIX i XX, no és el nostre cas, i ja som a les portes del segle XXI.

Tot allò de l'afirmació de la pròpia identitat nacional i de diferenciació del grup dominant no els agrada molt als nostres governants, o al menys no estan capacitats per tal de dur endavant un programa d'actuacions, o potser no tenen les idees que fonamenten el programa d'actuacions.

Ens agradaria plantejar-ho de dues maneres, clares i senzilles, per tal que hi haja possibilitats per a tots els gustos: als qui pensen que l'Ajuntament és la sucursal o la representació màxima de les institucions democràtiques al nostre poble els hem de dir que el seu treball de donar exemple, el seu treball com a propiciatori de la consolidació d'una certa entitat cultural i lingüística no se situa al mateix nivell que els esforços urbanístics, EL CASTELLÁ DOMINA EN LES ACTIVITATS I EN LA ROTULACIÓ (no moltes activitats culturals per cert, al regidor de cultura sembla que li ve justetet per a escriure, i està convençut que a la resta de gent del poble li passa el mateix, angelet!), en completa contradicció amb el que passa pel carrer i en les cases de Carcaixent, on el mitjà d'expressió continua sent el català; als qui pensem que l'Ajuntament és la nostra primera veu, el nostre portantveu més pròxim, veiem que no parla la llengua de més del 80% del nostre poble, ni intenta restablir-la, i en aquest sentit, de democràtic res. Ací només hem volgut donar-li al Senyor Alcalde els instruments d'anàlisi i l'aparat d'idees que poden propiciar en ell, en el seu partit, i fins i tot en el partit popular, una reflexió (Uf!), un pensament (Ah!), un propòsit (Hum!), i a la fi, una actuació diferent de la urbanística o les festes folklòriques nacional-catolicistes.

Libres: Nit de foc Vicent Marqués.

Trobe d'especial importància destacar una escena: un policia nordamericà de la D.E.A. comunica als distints personatges de la història que ha estat enviat, precisament ell, a València perquè coneixia el valencià (!!??). A tot Aquest muntatge me permet fer-li dues consideracions:

• Suposem que a València, efectivament governa la dreta que reflexa el llibre, (la que mana ara, vaja). És més que inversemblant que a València arribe un dia on es parle valencià, ni tan sols mínimament i molt menys com per que als E.U.A s'arriben a enterar i li donen la importància que crec que deuria de tenir el parlar valencià.
• Anem a suposar que governen els socialistes de "Clemens", de Pla, o Vernich ..., (a la fi, tots són iguals), ¿seria lògic suposar que el govern anava a fomentar l'us normativitzat , no folkloritzant del català? Doncs NO, i és un no empíric, perquè el govern ens ho ha demostrat des que governa.

Aleshores, l'autor ens vol prendre el pèl? S'ho creu ell realment? D'altra banda, cap destacar el paper fonamental "d'ella", la paella. Com si no fos res, el senyor Marques inclou la paella en la seua obra. Tres pàgines exclusives fent-ne d'apologia de la paella valenciana. Aquesta, segons la meua opinió deuria d'estar penada amb tres anys de presó; com si l'autor no trobés millor manera d'expressar la valenciania a la novel.la que parlant de la paella... ja és per deixar-lo en presó.

Pel que fa a la sexualitat del llibre, el que escriu Marques és denigrant i degradat. A l'escena de major clímax, el protagonista principal, un detectiu privat, fa una bona de les seues. Una situació d'allò més lamentable, com no s'havia vist mai en una escena de llit.

L'obra finalitza amb una mascletada on apareixen els color de la senyera, amb el llançament d'un coet on fuig volant el "dolent" de la nostra història (?), i amb l'enderrocament de l'ajuntament de València com a venjança per una condemna injusta, (no estalvia res aquest Marquès).

Confessant la meua poca formació en les lletres, la meua humil opinió ve a ser un conjunt de pocs-trellats com aquests, enllaçats amb uns assassinats per venjança que configuren un llibre no digne de ser llegit; com deia un gran filòsof: «no sé com un editor s'ha atrevit a editar quest llibre »

La Traca.

En poques paraules, doncs, gràcies "Don Fransisco" per la seua intuició pedagògica demostrant, clar i ras, perquè tothom l'entenga, que el valencià no és cap altra cosa que la nostra manera de parlar català. Gràcies!

Masclet 2 Com deiem, aquell ple va tenir una gran dosi instructiva. Els catalanistes polítics l'aprofitarem molt. Després d'haver-nos quedat bocabadats amb una pràctica lliçó de dialectologia catalana oferida pel Gran Vallés, se'ns proporcionà una sorpresa més agradable...
En molts anys, potser mai fins ara, els consistoris municipals catalans no havien escoltat una manifestació-confessió de catalanitat tan rotunda (de catalanitat teòrica) com la que hi feu el senyor Alcalde-president del de Carcaixent, PVT.
Digué:

• Que ací, on vivim, es parla català.
• Que açò, on vivim, és el País Valencià.
• Que el marc sociocultural d'açò, on vivim, són els Països Catalans.

Teòricament no hi ha fisures. En la pràctica municipal no en poden haver més.
La catalanitat manifestada als representants polítics i al poble de Carcaixent no tenia, ni té, ni pressumiblement tindrà, cap manifestació palpable en la realitat. El catalanisme de PVT és un fum que es perd, és un "pebeter" on pot cremar les seues rancúnies, ires i malsomnis per a, després, deixar que l'Ajuntamet de Carcaixent s'espanyolitze més i amb més orgull.

Masclet 3 Des de «La Traca», volem deixar constància de com està de mal fet aquest món:

• A Iugoslàvia, els serbis matant a tort i a dret, amb la indiferència de l'Europa Comuna (i Collonuda).
• Els treballadors convoquen una Vaga General abans de que acabe una altra per evitar que el Govern legitimitze la simple explotació dels treballadors.
• Un dèficit públic a l'Estat Espanyol que ens ofega i que no deixa de créixer; un dèficit que no saben com traure's del damunt.
• Execucions massives a Sudàfrica amb la permissivitat del govern, que amb una ma mata negres i amb l'altra vol negociar amb el sector social de color.
• El Servei Militar Obligat i Espanyol, cada vegada pitjor i amb més novatades, més cruels, i ara, legitimades pels tribunals.
• Un guàrdia-civil es fa càrrec dels Objectors de Carcaixent que facen la P.S.S. a la Creu Roja de Carcaixent (Kafka patró de la Creu Roja).
• Vallés, el nostre ben estimat Vallés, a hores d'ara, és regidor de cultura, festes, festejos, cornades, bous, vaquetes, i tot, és clar, a un Ajuntament de dretes.

Unes amistats perilloses: esport i política.

Aquest va ser el sistema usat per Mussolini quan els italians quedaren finalistes en la Copa del Món a França el 1938, contra la selecció d'Hongria. La situació política a la Itàlia de llavors era un xic delicada. Hom conta que els jugadors, moments abans de jugar, van rebre un telegrama que els deia: "Guanyar o morir"... encara com van guanyar! Un altre cas ben famós, tot i que més recent, va ocórrer durant el Mundial de 1978. La selecció amfitriona, l'Argentina, necessitava un mínim de quatre gols d'avantatge enfront de la selecció del Perú, guanyaren per sis a zero, la premsa internacional digué que el partit s'havia comprat. Un cas més singular i proper a nosaltres va ser durant l'Espanya de Franco, concretament en 1960. Es tractava de la final de la Copa d'Europa de seleccions a la qual arrivaba Espanya i la URSS. Hom vencé els "rojos" amb totes les repersussions político-socials que aquell esdeveniment suposà...coses de dictadures.

En Romania, els èxits de l'Steava de Bucarest eren utilitzats per Nicolae Ceauscescu i la seua muller. Aquests "aprofitaments" polítics dels triomfs esportius són possibles mentre el poble té el menjar assegurat, quan aquesta necessitat bàsica falta, tot s'acaba. Això succeí amb el president romanés l'hivern de 1990.

I perquè tantes històries? La relació de tot el que hem vingut recordant amb el tema que ara proposem és bastant clara. Vivim el famós i esperat 1992. Estan tenint lloc dos esdeveniments d'aplec universal: l'EXPO 92 i les OLIMPIADES 92. Els governs fan tot el que poden i una mica més per dotar aquestes magnes trobades amb les millors comunicacions: viàries i no viàries (AVE, ampliació d'aeroports, carreteres...). No caldrà que parlem tampoc de la infraestructura de tipus cultural i de serveis que tindran les dues ciutats amfitriones (pabellons, estadis, auditoris...). L'esforç que realitzen els goberns respectius també s'ha encaminat cap a l'enfortiment de la seguretat policial en aquells llocs. L'ànim és prevenir qualsevol possible atemptat d'ETA, organització delmada en les darreres actuacions de les forces de repressió.

Sí, amics, hem arribat al llaç que uneix les dues parts de l'article. Com si d'una altra dictadura es tractés, tot açò serà usat pels socialistes en les properes eleccions estatals. No ens deuria estranyar que aquestes patiren un lleuger avanç en la seua realització. De fet les Olimpiades han estat aprofitades pel senyor Maragall per a la campanya electoral en les darreres elccions municipals, igual que els socialistes andalusos han utilitzat l'Expo.

Sembla, doncs, que l'aprofitament polític de qualsevol èxit esportiu en les olimpiades és inevitable. En el cas de les victòries esportives dels espanyols l'èxit serà molt menys important, per tant caldrà que s'exalte la bona organització dels Jocs. Sembla lògic que hom puga rebutjar qualsevol manipulació de l'eforç esportiu que puga reconvertir-lo en victòria política. Sembla lògic també, que hom recorde amb un "ai!" d'enyorança aquells Jocs Olímpics de l'Antiga Grècia, on sols la glòria comptava per als atletes, gaudint del plaer que suposava sentir-se una mica uns "deus" (distint també aquest motiu d'aquell que mou avui en dia els esportistes: els diners... però això és una altra història).

Rock català i nacionalisme.

Als Països Catalans l'onada de grups de rock que canten en la llengua mare ha estat una mica retardada. Són altres les comunitats lingüístiques,com ara la basca,les que es van avançar a la nostra. Així grups com Kortatu, Itoiz i Korroskada empraven el basc en les seues cançons i per eixamplar el seu mercat n'incloïen en castellà; l'anècdota és que als castellano-parlants els agradaven més les cançons que no entenien que les cantades en castellà.

Als Països Catalans el rock (en català) no ha despertat del seu somni fins 1990,be degut a la preponderància dels cantautors, be per la por a no vendre cap disc (tant per part de les multinacionals discogràfiques com dels grups). Tanmateix el rock cantat en català ha estat sempre ací; ¿qui no recorda Pantaix, aquell grup del País Valencià que amb el seu llarga duració Gastronomia Radioactiva va sorprendre molta gent a mitjans dels anys 80? La llàstima és que després d'una altre LP amb poca repercussió Pantaix es desfeu.

La nova onada de grups catalans és prou més forta que les esporàdiques intencions d'abans. Es tracta de grups amb més mitjans i experiència,amb oficines de managers i altres infraestructures necessàries que estan desbancant a la gent que feia el denominat "imperecedero rock español". La baixa qualitat d'aquests grups espanyols, el seu estil basat en la còpia de grups estrangers, la seua caiguda en la ridiculesa i la pèrdua de diners de les companyies discogràfiques, acompanyat per la ruptura dels grans veterans com Obús o Barón Rojo ha provocat que ara s'intente encarrilar el rock des d'una altra perspectiva.

També la forta caiguda del rock radikal vasco i la seua repetició d'esquemes reivindicatius fa que les fortes discogràfiques s'obliden d'aqueixos grups,els quals per sobreviure s'han d'incloure en independents i busquen a la desesperada imitar grups de rock urbà que ja han triomfat, com per exemple Barricada. Els navarros trauen suc de lletres protesta, acords senzills de rock bàsic amb "mala llet" (tal com diuen ells) i fort poder de convocatòria. Però fins on arribarà aquesta diguem-ne,sort?

El fenomen rock ha estat sempre associat amb la política, encara que molts volen desvincular-se d'ella per donar una imatge més anàrquica i rebel. Així podem posar com exemple la caiguda de la dictadura a Brasil amb la cel·lebració del "Rock in Rio" i l'onada de bandes com Sepultura, Ratos do Parao i Dorsal Atlàntica que denuncien les atrocitats que encara fa l'extrema dreta carioca. O la caiguda de l'U.R.S.S. que ha fet possible l'auge de grups com Kruiz (o Cruise), Autograph o Gorki Park; i la celebració de concerts per la pau amb grups i intèrprets americans com Ozzy Osbourne, Motley Crue o Cindirella, prou censurats pel conservadorisme del seu país en mans de Tippe Gore (dona d'un senador) i cap del P.M.R.C. (partit moralista que censura i porta al jutjat tots els grups que diuen fuck o coses menys greus en les seues lletres).

Pel que fa al Rock Català en els anys 90 potser l'augment del nacionalisme haja fet que les discogràfiques -deixem de banda les multinacionals- s'arrisquen i produeixen grups que canten en Català. Tan sols Sopa de Cabra han estat persuadits per la seua multinacional per cantar cançons en castellà. Però el màxim exponent de la lluita lingüística el trobem en Sangtraït. Aquest grup al seu últim disc "L'últim segell" (el tercer en la seua carrera) dedica els seus agraïments als almogàvers, i continua cantant en català, a més de complir la norma de tindre una dona entre les seues files, la guitarra rítmica Lupe. Altres grups vinculats al nacionalisme són Gra Fort, amb un LP titulat També hi ha una altra Catalunya, encara que intenten fugir de l'enfrontament en la cançó No hi ha pàtries; el seu estil hard-rock defén la vida de qui treballa la terra en cançons com Fruïts secs i L'estacada. Un altre grup que també reivindica l'autodeterminació, la llibertat, l'ecologisme, la pau i altres temes semblants és Terratrèmol amb el seu LP El foc que tu demanes.

També al País Valencià hi ha una onada,encara que no gaire gran, de grups que canten en català com ara 4000 som prou, en la vessant rock trobem bandes com Cartutx de Bocairent,la qual encara no té cap disc fins ara; i Band-Arres de Carcaixent, que opta per cantar en dues llengües: l'anglés i el català.

El fet de cantar en castellà para ampliar mercado per a mi és una errada i un desprestigi, ho han fet La Trinca, i no són precisament un grup de rock, i han acabat fent concursos horteres entre "escurçó" i "escurçó" (Rubí, Cristal...).El cas de Sopa de Cabra es diferent perquè potser que trenquen la bossa per voler posar-hi massa diners. Els grups agraden canten en la llengua que canten,doncs el rock és internacional i la música és més important que no la llengua, i exemples ja n'hem citat abans en el cas dels grups de rock basc, però encara en podem citar més. La prova és que ales revistes i magatzins de rock i música de tots els estils, constantment apareixen fans espanyols de la música catalana. Potser a aquesta difusió del rock català més enllà de les nostres fronteres lingüístiques haja contribuït Joan Singla, amb la seua publicació Metal Hammer. Encara que també hem de tenir en compte que com hem dit abans el rock no té fronteres idiomàtiques, de fet hi ha grups que canten en japonés, alemany, rus...
Allò que necessita principalment el Rock Català és suport, un suport desinteressat de tots...

Petites reflexions intrancendents.

Una..

Hi ha determinades paraules que tenen sempre la parança preparada. Els abstractes són, evidentment, els mots més camuflables, sota els desitjos i magnífiques intencions que constaten hi ha la crua realitat.
Per a una persona idealment tolerant, sempre hi ha alguna petita part de la realitat que l'envolta que li resulta particularment "intolerable". És per això que mai ningú no gosa dir una frase de tan gran dimensió moral com : "jo sóc tolerant". Estem molt més acostumats a sentir: "jo sóc molt tolerant". La distinció és de grau.
Assumir la primera seria quasi una heroïcitat en aquest món d'eterna quotidianitat, comportaria massa exigències i, possiblement, alguna que altra úlcera de duodé. Quan hom diu la segona frase no està incrementant el seu grau de tolerància, precisament està fent el contrari. L'adverbi no augmenta el significat abstracte del mot, paradoxalment, sinó que el situa en la més pura dimensió de la realitat. ¿O no esperem tots que darrere del "molt" aparega, veloç i temut, un concret i dissuassori "però"?

Heus ací un adverbi antiplatònic. Trenca amb el món abstracturitzant (haureu de perdonar-me l'atreviment derivatiu) i resitua els mots en un ús contextualitzat, gens ideal.
"Jo sóc molt tolerant, però..." Tots tenim uns límits, justament aquells que fixa el "però"; i açò, no ens hauria de produir insomni.

Dues...

El senyor Llompart diu que la literatura catalana sempre ha gafat l'últim vagó de l'últim tren, i que per això encara som ací, exactament on som. Intel.ligent.
Jo pregunte: els catalans (principals afectats en aquesta constant cursa cap als trens) han pogut sempre triar hora, destí i estació? I ara, els catalans podem triar hora i destí, però, ¿tenim estacions perquè els trens puguen passar?.
Seguint la lògica ferroviària, ¿serà per tot açò que els espanyols ens han furtat el Tren d'Alta Velocitat?
Crec que seria tot un encert concloure que als catalans ens interessen més.... els avions.

Tres...

Li vaig dir: "Tens la llengua groga i esquarterada, feta una llàstima!".
Em va dir: "Bienvenidos a...".

-"La llengua tallada mostra mala salut, saps?"
-"En Orihuela llueve, però en Conca no plou"
-"Definitivament, tens una llengua molt lletja, fes-t'ho mirar això"
-"I si Bolen xuar en mossatros toquen al teléfono del porgrama..."
-"¿Com has pogut maltractar tant la teua llengua?"
-"Canal Nou els desitja molt boro nit"
-"Jo també...bona nit...Ah! i bon any."
-"Mira que la llengua pot dir-te bé com està la resta del cos" -pensava jo mentre la foscor em recordava que, fora, el món dormia i no en sabia res de llengües esquarterades-". I final.